Bitàcola Joan Requesens

Avui al matí, llevat dutxat i amb les mans al teclat m'arriba un correu a la safata d'entrada amb el suggerent títol que podeu llegir a la capçalera de l'article. 

Sí! responc amb veu alta. Els companys de taula es giren i fan un somriure sense entendre res (hi ha oficines on els companys s’haguessin girat amb una mirada que podríem descriure amb un "què crides estúpid ignorant, estic treballant!)

El correu m'invita a participar en la campanya que inclou visita de TVC! El més important però és parar aquesta plaga de “bitxos vermells amb barba blanca”. Em costa entendre l’atracció que tenen aquests símbols i tradicions impròpies… sovint, curiosament, coincideixen amb els utilitzats per les grans multinacionals en les seves campanyes publicitàries.

Si adoptem el Pare Noel, per què no adoptem els símbols d’indrets com Kiribati, Zimbabwe o Botswana? M’avorreix recorre sempre al mateix país per adoptar tradicions alienes…

[@more@]

Tweet

Ja fa anys em vaig trobar la destral a dins l’armari. Em vaig excitar, desitjava veure sang. Fou una impressió que em quedà clavada per sempre. Sí, sentir la lletra d’aquella cançó dels Lax era realment excitant. I més, després de portar tota una (curta) vida cantant Peres Gallerís amb el raspall davant al mirall. Potser aquell dia, pensant en tornar a casa em vaig preguntar “Qui ets tu?”, però encara era un nap buf per fer un Llença’t i deixar de ser nen.

Anys més tard quan tenia una novieta que es deia Maria algun espavilat em cantava el Toca’m els ous Maria per buscar brega però jo m’hi afegia amb ganes (que en tenia).

Tot això em passava pel cap el divendres 20 d’octubre a les 9 del vespre quan navegava per la xarxa des d’un Locutori de l’Eixample, a tocar de la Model. Feia tard al Divendres a la Plaça del Rei però estava obsessionat llegint la bogeria que escampaven des dels fòrums: en Pemi Fortuny feia l’últim concert amb Lax’n’busto. Vaig lladrar com un gos rabiós. Sabent la notícia unes hores abans hagués pogut pujar fins a Salt.

Més tard en Pemi apareixia a casa meva i confirmava la notícia amb un comunicat. Però els Lax continuaven! Sense la veu inconfusible i l’energia d’en Pemi, sense els salts des dels bafles.. però jo també crec que els Lax’n’busto són més que un cantant. I malgrat ens fotin aquestes putades, potser si que es mereixen ser els reis del firmament!

[@more@]

Tweet

El final del Correllengua de Perpinyà és
d’aquelles jornades que saps que acabaràs cansat. Arribes tard a casa després
d’un dia on palpes de primera mà la realitat del país. Enguany no fou diferent
i les cinquanta persones de l’Anoia que ens hi vam desplaçar vam tornar
conscients de com estem però amb bon regust de boca. Els nord catalans són
alegres i amb ganes de treballar. I això reconforta.

La diada tingué moments per recordar com la
visita a la Porta Catalana de Salses, el dinar a Torrelles, la manifestació
pels carrers de Perpinyà (amb força gent malgrat el partit a la mateixa hora
USAP-Paris, amb victòria local per cert) i alguns moments per la història:
concert de Lluís Llach. Amb el pavelló ple de gom a gom i amb “l’ai al cor”
després de conèixer l’estat gripal del de Verges.

Tot i començar amb la veu apagada, Lluís Llach
féu un concert d’aquells que es recorden. És d’aquells moments que tens la
sensació que estàs vivint història del país.

Finalment, tornada a casa, cansats però
alegres. El país és alguna cosa més que les quinze pàgines de política diària.
Sortosament.

[@more@]

Tweet

Ahir vaig gaudir d’una bona jornada amb els actes dels 25 anys del Drac d’Igualada. 25 anys i 25 dracs dels Països Catalans que van participar en una trobada plena de foc i espurnes.

Drac d’Igualada (foto de bernat Ferrer)

La nova vibria d’Igualada:

Us deixo amb algunes imatges que vaig captar perquè podeu gaudir de la festa els qui no hi vau poder anar.

[@more@]

Tweet

Avui toca l’anunci del Correllengua de Girona. Una bona proposta ineludible !

[@more@]

Tweet

Aquest mes la revista LLUITA (per Catalunya unificada, independent i
socialista) ha arribat al número 250.
I com a subscriptor -de ja fa uns
anys- només tinc bones paraules per aquesta edició del PSAN que s’ha
mantingut publicant ininterrompudament des de l’any 1969.

LLUITA és una
eina més (però important) en el procés del poble català cap a la
independència. Davant el "pensament únic" dels grans mitjans, una dosi
mensual de LLUITA resulta necessària (o jo en diria, imprescindible).
Molt bona part de la meva formació independentista la dec a aquesta
publicació. I, malgrat militem a altres partits o organitzacions, tot
independentista n’hauria de ser subscriptor (o, com a mínim, lector);

l’editorial del número 250 ho diu ben clar: la lectura de LLUITA és
[...] una bona manera d’esdevenir un ferm, format i informat
independentista català.

[@more@]

Tweet

Escric emprenyat altra vegada d’aquest recoi de Televisió de Catalunya que si no estem el cas, s’acabarà dient Televisió de l’Ocupant.

Avui la notícia era al Kurdistan. El periodista informa que a la "ciutat turca de majoria kurda" Diyarbakir hi ha hagut un atemptat terrorista contra població civil. Després de recordar les dades policials, el senyor/a periodista (ara no recordo el nom, però seria bo recordar-lo) afirma que -malgrat no ha estat reivindicat-, l’atemptat podria ser obra de la guerrilla Kurda.

En el moment que he sentit les paraules del "periodista" m’ha vingut el cap la següent pregunta:

1-. Com és possible que la guerrilla Kurda mati el seu propi poble?

I la següent pregunta que m’he fet (encara més incomprensible):

2-. Com és possible que el periodista no s’hagi fet la primera pregunta abans d’emetre el reportatge?

En fi, tergisversar la informació sembla que sigui l’esport de moda.

Ah! i com a post data, una última notícia: un grup ultradretà turc i antikurd assumeix l’autoria de l’atemtpat.

[@more@]

Tweet

Seguint la iniciativa de Xavier Mir, avui encapçalo el retorn a la bitàcola (després de les vacances) amb aquesta petició de "jo també vull un estat propi" que argumenta en aquest article el blocaire Mir.

Malgrat gaudeixi d’espai il·limitat disposo de poc temps per desgranar centenars d’imatges estiuenques que em ronden per la closca. Em quedaré amb l’Alguer. La ciutat catalana de Sardenya era un punt dels Països Catalans que encara no havia trepitjat. I la visita fou bonament agradable i amb ganes de tornar-hi.

Els catalans de l’Alguer costen de veure enmig de l’agost. El bullici del turisme sovint amaga l’identitat que encara es viu a l’enclavament català. Em resultà xocant quan camimant per la muralla, un alguerenc aturà el meu caminar tot preguntant de quin indret del país érem. La sorpresa continuà quan afirmà que coneixia una igualadina anomenada Montse Jané!

La xerrada amb Pascal Mellai (té una botiga on fa bugades) també la recordaré força temps. Sobretot quan ens digué amb tot l’aplom i solemnitat: jo em sento català.

[@more@]

Tweet

Amigues i amics, demà diumenge 30 de juliol,
l’avió em portarà cap a les terres catalanes de l’Alguer. Amb els Pioners del
Cau anem a fer els campaments d’estiu a l’enclavament català. Una petjada més
al camí de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Ens retrobarem a la
tornada amb totes les experiències al sac per ser abocades aquí mateix. Fins
llavors molt bones vacances!

[@more@]

Tweet

En moments de poca inspiració sols se m’acut oferir uns
espais de la xarxa que, personalment, m’han captivat amb certa força. El primer
és en Blog d’en Daniel Vilarrubias (amic meu i espill de tots nosaltres, en
paraules de Coromines). Tal spatium el podem trobar a aquesta enrevessada
adreça: http://www.casacota.cat/forum?board=t_daniel

Hi podreu gaudir les vivències del citat arreu de la nostra
pàtria amb uns texts que són dignes d’enciclopèdia.

Continuem el nostre distret viatge cap a http://www.arxiuovidi.info , la meca
dels enamorats de l’Ovidi Montllor, on haig de reconèixer que hi he fruït les
meves hores.

Finalment resulta imprescindible fer una ullada diària a http://www.bonrotllo.cat per no perdre
pistonada de la remor anoienca i llegir-ne els vasts dossiers de les activitats
que en els darrers anys han omplert l’agenda comarcal.

L’univers d’internet és un caos d’informació que sovint ens
embulla les idees, ens trabuca els pensaments i ens esbarria les poques coses
que semblava que teníem clares.

Però no us preocupeu, les ressenyes que us he donat us
guiaran per (un) bon camí.

[@more@]

Tweet