Tornant a casa, en Berlusconi, la República i en Macià

Acabo d’arribar de Campaments de Setmana Santa amb el Cau i el món, com era d’esperar, ha continuat el seu frenètic ritme d’esdeveniments. Durant la ruta entre Igualada i Tàrrega l’objecte màgic del segle XXI per excel·lència (alguns li diuen mòbil) ha romàs pràcticament apagat i els missatges de text i veu bullen a altes temperatures.
Com que no n’hi ha cap que em demani com estic o si vull anar a prendre un cafè, em limito a borrar-los un per un. Cada "delete" em proporciona un alleugeriment amb un efecte cent vegades superior a qualsevol aspirina.

Obro el diari i sembla a ser que una notícia de política em produeix una sensació no associada amb malestar. En Berlusconi se li ha acabat (pels pèls) una part de quota de poder que exerceix sobre Itàlia. Com que faig el supòsit que en més d’un indret d’Itàlia hi haurà un individu que tindrà unes idees semblants a les meves, me n’alegro per ell.

A la televisió parlen del 75è aniversari de la proclamació de la república catalana per Francesc Macià.

Tanta commemoració em recorden que encara estem en monarquia i espanyola i borbònica. I resulta que cap d’aquests elements em crea simpatia. Agafo la senyera estelada i la penjo al balcó. Per uns moments m’imagino que ja visc en la República Catalana.
Entro a casa i assegut i sol i amb silenci torno a fullejar tranquil·lament el diari. Em sembla haver llegit mil vegades les mateixes notícies. Noms iguals, els països de sempre, els conflictes eterns, els polítics que menteixen, els successos incomprensibles, la crítica del Razmatazz, l’equip de futbol de cada dia i l’empresa que no guanya prou beneficis. Tot plegat em crea bastant fàstic.
Pujo a dalt les golfes de casa. Miro l’horitzó i veig la muntanya del pi. Agafo un llibre qualsevol i me’l poso a llegir. En el fons, tot és més senzill del que em pensava.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.