Ovidi Montllor, 10+1 sense tu

Avui fa 11 anys que ens deixà l’Ovidi Montllor. Jo el continuo escoltant dia rera dia i no me’n canso. Escoltar les seves paraules, sentir la seva música, veure el seu gest…

[@more@]Ja fa anys, que per casa corria una cinta de cassette amb les veus d’Ovidi Montllor i Antoni Tàpies. No sé per quin motiu m’hi vaig aficionar. Devia tenir 13 o 14 anys i l’escoltava assíduament. L’escoltava tant, que fins i tot, a els pares me’l van amagar!L’Ovidi, jo no sabia qui era. I en Pere Tàpies em sonava de la ràdio.

Anys menys tard, en una tranquil•la tarda de primavera indeterminada, assegut en un tamboret del Jimmy Jazz, la veu de l’Ovidi em despertà una vella música que portava a dins. No us enganyaria si us digués que en aquell instant tenia un gotet de Moscat de Rivesaltes a la mà i amb l’altre fullejava una revista d’algun indret del país, com per exemple, la Caramella. La peça que sonava era la Cançó del cansat. Una declaració de principis que l’escolto cada vegada que algun blaver dels Països Catalans ens vol fer creure que les parets negres són blanques.
En un vespre no tan plàcid, en Jimi m’ensenyà la partitura d’una peça anomenada “Homenatge a Teresa”. Ens suggerí tocar-la amb l’extingit grup de gresca catalana Teca la Meula al cap de dos dies, a la tradicional Calçotada Popular. Però la falta de temps impedí preparar la peça i la proposta quedà per sempre més dins el tinter.
Però aquella veu que venia d’Alcoi i malgrat alguns pensessin que s’havia apagat, continuava sonant dins meu (i dins i fora de molta altre gent!). Vaig anar a la biblioteca i vaig prestar tots els discs de l’Ovidi que hi havia. El primer fou “Ovidi a l’Olympia”. I la seva veu em continuà fascinant fins a l’últim disc que hi havia a la biblioteca “4-02-42”.

Més tard sortí el llibre, L’Ovidi, de Núria Cadenas (2002). Em serví per conèixer-lo més a fons. Més enllà del cantant, hi havia un actor de cinema, teatre, televisió, un poeta.. en fi, un intèrpret. I a més, amb unes idees i una coherència que no abandonà mai, i això sovint li comportà que bona part del món li fes l’esquena.
Em quedo finalment amb aquests versos de la cançó “La samarreta”.

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d’una cortina vella

una samarreta em feren. Vermella.
D’ençà d’aquesta samarreta,

no he pogut caminar per la dreta.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.